El princep que

volia amics

(un conte

de la Isabela)

Hi havia una vegada un nen petit que era fill dels reis. El noi es deia Francesc. El Francesc tenia sempre allò que volia. Els eus pares li donaven tot: diners, roba, juguets,... Amb els seus pares vivia en un catell, a lamuntanya més gran del món. El Francesc estava sempre molt content, però necessitava amics. El Francesc sempre estava a la seva habitació i pensava. Després de dos anys, quan tenia, divuit anys, va dir al seu pare:

- Pare, jo vull tenir amics

- Bé fill, si vols, ves abaix, però vull que tu sàpigues que els amics no sempre són amics.

- Moltes gràcies, pare.

El dia després, el Francesc va agafar una mica de diners i la roba, el cavall i va baixar dos dies. Freia fred, calor, pluja, vent, neu, però el Francesc baixava i baixava. Molt cansat va entrar a un bosc. Va seure a terra i va dormir. Feia fred. El Francesc no podia dormir més, es va despertar i va veure un noia. La noiaera molt maca i jove.El Francesc estava enamorat de la noia. Tenia els ulls blaus i cabells rossos, tenia la cara com un àngel. Ella va dir:

- Jo sé què fas aquí, vas a buscar amics.

El Francesc no podia dir res. La noia va dir: "No necessites res, marxa a casa." I va córrer dins del bosc. El Francesc no sabia si això era uns somni o veritat. Va agafar la seva ampolla amb te i va beure. Va veure tot i poc a poc va anar al poble. Va caminar deu minuts i va veure un parc i molts nois i noies. Estava molt content però es va sentir molt cansat. Els nois i noies van veure el Francesc. Tots estaven encuriosits. Però ningú no va dir res. El Francesc va dir que baixava dos dies aquí i que volia tenir amics, però tots van riure i van dir coses dolentes:

- Tu ets rei, busca altres reis per a tenir amics, tu no saps jugar a res, només a la play!

El Francesc tenia la cara trista i va plorar. Va agafar un mirall i va veure que la seva roba estava mol neta, tenia tot d'or i brillants, i ells la tenien bruta i vella. El Francesc va seure al cavall i va marxar molt ràpid. Una noia va córrer darrere d'ell però no era tan ràpida com el cavall. El Francesc va plorar molt, va seure a una pedra gran dins del rierol. La noia estava darrere d'un arbre. Va anar a prop d'ell i va dir:

- Per què plores?

I el Francesc va dir:

- Sóc fill del rei i ningú no vol ser el meu amic.

I la noia va dir:

- Jo sóc la teva amiga però no m'escoltes.

I el Francesc va veure la noia que va veure abans al bosc. Tenia a la mà un tros de pà i li va donar. El Francesc no podia parar de mirar-la. El noi va menjar el pa i en un minut estava dormint.

Quan es va despertar era de nit, estava sol dins del gran bosc. Pensava què podia fer aleshores va seure al cavall i no sabia on anar. Va tancar els ulls i va dir:

- Cavall, anem a buscar amics!

Més tard, va entrar a un petit poble, va veure les botigues i mercats però tot això era tancat. El Francesc va veure un noi i va preguntar:

- Per què totes les botigues són tancades?

I el noi va dir que "ningú no té diners".

El Francesc no entenia què volia dir que "ningú no té diners". El Francesc va preguntar al noi si tenia alguna cosa per menjar, però el noi va riure i va dir:

- Tu, fill de rei, i no tens res per menjar?

Va riure i va córrer.

El Francesc va entrar a una botiga però dins no hi havia ningú. Llavors va sortir, va seure a les escales i pensava. Després de trenta minuts va veure un grup d'amics. Va veure també aquest noi que havia vist trenta minuts abans. Tots van riure, van agafar pedres petites i li van tirar al Francesc. El Francesc no sabia què havia fet malament, per què tots li tiraven pedres. Va cridar:

- Jo no faig res que a vosaltres no us agradi. Per què em tireu pedres?

I els nois van dir:

- Mai ningú que té sang de rei no pot entrar a aquest poble!

I el Francesc va dir:

- Jo no ho entenc, perquè jo sóc com vosaltres!

I els nois van dir:

- No diguis res, millor que marxis a casa.

I els nois van marxar. El Francesc no podia pensar. No sabia què fer, no sabia com podia jugar amb amics. Va abraçar el seu cavall i va anar més lluny. En una finestra va veure un escrit que deia: "Va morir el rei". El Francesc en va veure un altre i també deia: ""Va morir el rei, el seu fill no estava amb ell." I un altre: "El rei de Sopero va morir anyorant el seu fill". Els ulls del Francesc van plorar. Va seure al cavall i va marxar al castell. Però no era tan fàcil perquè tenia gana i estava molt cansat. Pel camí va veure la noia bonica i ella va dir:

- On vas Francesc?

I el Francesc va dir:

- Vaig a casa, el meu pare va morir perquè jo volia més amics!

I la noia va dir:

- Ninguna persona és tan important com la teva família, ningú no t'ajuda més que els teus pares!

El Francesc va veure una llum i va veure unes persones. No sabia on era, va veure la seva mare i va sentir la mà del seu pare en la seva mà. No era rei i no tenia cavall. La seva mare va dir:

- Fill, fill, ets viu! Gràcies a Déu! Deu dies...!

I el Francesc va dir:

- Mare, mare, mai més no vull anar a buscar amics!

Elñs pares no sabien què volia dir això però estaven contents que el seu fill havia despertat de la molt perillosa malaltia.

L'ensenyament d'aquest conte és que estimar els teus pares et fa molt fort i ajuda a guanyar totes les malalties!

Isabela